Conclusions més específiques

Després de presentar-vos en el missatge anterior les meves conclusions generals sobre com les TICs poden contribuir a l’aprenentatge de l’argumentació, a continuació reviso de manera més concreta algunes de les característiques particulars dels recursos tecnològics analitzats en el treball anteriorment citat i la seva incidència sobre l’aprenentatge:

a)les funcionalitats del campus UOC han servit en la meva opinió, tal com estan pensades, per a ajudar a seguir amb més aprofitament el debat. Així, el fil de conversa donava estructura a la discussió; les boles verdes remarquen els missatges imprescindibles, les boles blaves l’inici de cada fil de conversa, qüestió important quan el volum dels missatges a revisar (si volies seguir totes les carpetes) era molt gran; les notes “post-it” servien per comentar per part del consultor alguns missatges que mereixien un aclariment, una matisació…com és el cas del missatge de la Sílvia Boix; les banderetes vermelles servien per indicar-te els missatges que et faltaven per llegir tot distingint-los dels ja llegits, les fotos i els currículum dels participants serveixen per contextualitzar més les participacions a partir del coneixement de qui les emet i per donar un aspecte més amigable i humà al debat…En general aquestes funcionalitats han estat útils i responen a unes necessitats dels participants ja ben conegudes per la comunitat UOC a partir dels seus anys d’experiència. Tanmateix, el seu seguiment ha estat irregular: un parell de companyes han enviat el seu missatge fora del fil de conversa, no hi ha evidències d’un major impacte del missatge de la Yasmina Janer marcat amb una boleta verda, la Silvia Boix no ha respost al repte llançat pel consultor en el seu “post-it” per precisar més la tesi del seu missatge, jo mateix no he revisat el currículum de tots els participants per informar-me més sobre ells, i molts companys i jo mateix no hem incorporat gaires dades al currículum (hi ha encara molta desconfiança respecte al tractament de dades personals a la xarxa…).

b)El programa CMAP té uns requisits de construcció de coneixements i arguments i unes possibilitats de funcionament que faciliten el rigor i la riquesa de matisos en la producció intel•lectual: establir obligatòriament una estructura de proposicions node-enllaç-node, anidar diferents conceptes, impossibilitar relacions il•lògiques (enllaç més enllaç), oferir recursos de format per facilitar la presentació d’informació complementària (notes, informació que s’activa en passar pel ratolí per sobre de l’objecte corresponent), per facilitar la diferenciació d’objectes (en base al color per exemple) i dels diferents elements del text de cada objecte (negreta, cursiva, subratllat…)….Tot i que algunes d’aquestes possibilitats s’adeqüen més a la construcció de mapes conceptuals que a la construcció de mapes argumentatius, el programa segueix oferint altres avantatges com permetre el propi ritme personal en la construcció d’arguments, requerir un cert temps (que pot ser emprat reflexiva i metacognitivament) entre el disseny i la implementació del mapa, oferir un impacte visual gràfic rellevant que indica el nivell de claredat, complexitat i extensió dels arguments treballats. I, com hem comentat abans, el programa CMAP ofereix grans possibilitats per compartir argumentacions.

c)El fet de que la discussió sigui en línia, és a dir, asíncrona i basada en la llengua escrita, en la meva opinió va ser un gran avantatge: 1) va permetre la participació de moltes persones que difícilment podien coordinar-se en un mateix moment per fer un debat sincrònic. Puc aportar al respecte la comprovació personal de que molt poques persones utilitzen la possibilitat de xatejar que ofereix la plataforma UOC; jo ho he intentat diversos cops sempre amb resultats negatius i només un cop me l’han sol•licitat en tres anys que porto a la UOC, malgrat que t’adreces a persones que en aquell moment podrien compartir. Per no parlar de la impossibilitat de coincidir espacialment en un mateix lloc de tantes persones. 2)va permetre un major grau d’elaboració de les respostes, en permetre més temps per construir els missatges i en requerir l’esforç de posar per escrit els missatges, la qual cosa implicava més formalitat que en una conversa oral i la possibilitat de revisar allò escrit abans d’enviar-lo. De tots formes cal dir que el fet d’escriure amb l’ordinador és molt més ràpid que escriure en paper si saps mecanografiar, i això impedeix de vegades una major reflexió i mesura abans d’enviar els missatges. És pertinent indicar aquí que les consignes de donar un termini de temps ampli per al debat i limitar el nombre de missatges a enviar són mesures adients pera un debat per assolir una millor elaboració dels missatges. L’elaboració de respostes més elaborades implica la possibilitat de cercar o consultar informació o recursos complementaris (videos, webs, llibres en el nostre cas) o d’ajustar-se amb més rigor als models d’argumentació especificats (el de Toulmin en el nostre cas).
En la banda negativa del fet que es tractés d’una discussió en línia es pot indicar una certa pèrdua d’agilitat i vivacitat a diferència d’una argumentació oral, però donat el caràcter educatiu de construcció rigorosa dels coneixements que suposava aquesta activitat no sembla una pèrdua rellevant a no ser que desmotivi a algunes persones. En el mateix sentit, una discussió oral hauria impedit la consulta de materials i recursos complementaris (altre pèrdua educativa).

d)Adicionalment es podria incorporar alguna funcionalitat més a la bústia de debat com podria ser la possibilitat de contestar/replicar simultàniament a dos o més missatges que mostressin el mateix argument contrari o favorable, qüestió gràfica i estètica difícilment resoluble de forma atractiva però molt útil lògicament per permetre més connexions entre conceptes i missatges; poder respondre alhora a missatges de diferents carpetes (per evitar perdre algunes interrelacions entre carpetes que es van donar al llarg del debat), poder establir alguns senyals equivalents a les boletes que posava el consultor per part dels alumnes que tingués vigència només per a la seva pròpia visualització del debat (a fi de fer una selecció, priorització o classificació de missatges personalitzada a les necessitats de l’alumne) o, de manera anàloga, poder posar comentaris personals als missatges per part dels alumnes (post-its) que tinguessin vigència només per a la pròpia visualització del debat i el seu treball posterior a partir del debat. En relació al programa CMAP, personalment, tot i que és una qüestió molt conceptual que depèn dels criteris amb els quals es considera adient un mapa conceptual- he trobat a faltar la possibilitat d’establir relacions (enllaços) entre els conceptes vinculats dins un “nodo anidado”. Sé que és una qüestió filosòfica en considerar-se que tot allò anidat forma un bloc indissoluble ontològicament, però personalment apostaria per ampliar el concepte de “nodo anidado” a subconjunts de conceptes diferents que comparteixen una única característica diferent de la resta de conceptes però que mantinguessin relacions diverses entre ells susceptibles d’enllaços específics.

També voldria comentar per últim de forma molt breu els resultats de comparar els entorns de discussió analitzats en aquest treball amb altres entorns CSCA (computer supported collaborative argumentation) com els comentats al material en paper de Jonassen (2003), bloc 4. Els entorns que hem analitzat en aquest treball estableixen molt poques restriccions al tipus d’arguments i enllaços que es poden construir (a diferència per exemple de l’eina Belvedere, que contempla només 4 articulacions de conversa – hipòtesi, dades, principis i inespecífic- i tres tius d’enllaços –a favor, en contra, i -), la qual cosa incrementa la riquesa de matisos, situacions i possibilitats d’argumentació, però alhora redueix la sistematització i l’estandarització d’un debat que de vegades cal analitzar de forma més tancada i menys oberta, com facilitaria l’establiment d’opcions predefinides. En aquest context, hem de recordar que en el nostre entorn de discussió s’ha limitat el nombre d’opcions d’argumentació en oferir de forma textual un model d’argumentació-el de Toulmin, de forma separada dels programes i bústies corresponents. Per aquest motiu resulta especialment útil la possibilitat que ofereix el programa desenvolupat a la universitat de Missouri pel propi Jonassen de permetre al docent/moderador establir un conjunt modificable de prescripcions, articulacions i enllaços possibles en una situació d’argumentació. No només seria adaptable a diferents situacions, sinó que a més podria permetre als estudiants assajar seqüencial i progressivament diferents modalitats d’argumentació.

Una altra aplicació molt útil de la qual no disposen els entorns de discussió analitzats aquí és la que possibilita una retroalimentació automàtica sobre la coherència de les argumentacions construïdes pels alumnes, aplicació pròpia de l’eina Convince Me.

En canvi, no resulta molt útil pel tipus de debat que hem sostingut en aquesta assignatura-en el marc de les ciències de l’educació i les ciències socials, amb un sistema d`argumentació molt obert- una aplicació del tipus Sense Maker, més òptim en la meva opinió per al treball de debat en ciències naturals o en tot cas ciències socials i de l’educació de marcat caràcter positivista, ja que l’estructura tancada de les argumentacions que ofereix-corresponent a proves científiques estrictes- no s’adiu del tot amb el tipus d’argumentacions que hem emprat nosaltres.

Fins aquí les conclusions del treball presentat el 21 de novembre. En el proper missatge al blog penjaré el mapa conceptual que vaig elaborar a propòsit del fil de conversa argumentada analitzat, amb l’objectiu d’il•lustrar com les TIC poden contribuir a representar un debat argumentat de manera que s’afavoreixi l’aprenentatge significatiu.